Dolce far niente

Un raig de sol creua la meva habitació. Obro un ull, em pregunto: "¿Quina hora deu ser?" i rodo fins situar-me al mig del meu tou llit. Avui no tinc res a fer: no he d'anar a la feina, no tinc cap cita, ni plans, ni obligacions. "El meu dia pot esperar encara una mica", em dic mentre torno a caure dormida. El meu món es torna a apagar plàcidament.

Torno a obrir els ulls. El raig de sol és més intens: és hora de començar el dia. Surto del llit i la meva pell nua busca uns pantalons còmodes de cotó i una samarreta de tirants. Vaig a la cuina i em preparo un te amb llet, agafo la tassa calenta entre les meves mans (m'encanta aquesta sensació) i m'assec a la taula del menjador, davant l'ordinador. Repasso el meu correu, contesto mails, miro el blog i dedico una bona estona a llegir els diaris. Mentre, al carrer, la vida passa entre presses i cotxes, i jo avui no formo part d'aquest món.

Vaig a la dutxa, deixo que l'aigua ben calenta caigui a sobre meu i m'acaricio amb sabó per tot el cos. És hora de cuidar-se la pell: aplico crema hidratant per tot el cos i em dedico a cuidar la pell de la cara, un ritual que repeteixo cada matí independentment de l'hora o el lloc i que em fa sentir que em mimo.

"Quina hora deu ser? Vaja, però si ja és hora de dinar i no tinc res a la nevera!". Avui no és dia ni per a cuinar ni per a fer compres, agafo un llibre i baixo al carrer. Encara fa sol i puc anar a dinar a una terrassa: Amanida amb formatge de cabra, un deliciós tataki de tonyina i... pastis de pastanaga, un regalet que em faig per que avui és el meu dia. Menjo pausadament, llegeixo i observo a la gent que passa pel carrer. Avui només estic per mi, per als meus pensaments, els meus capricis.

Pago i vaig a passejar tranquil·lament. M'aturo en una preciosa botiga de roses, son cares, però no em puc resistir: "Em dones aquell ram?". Compro flors per a mi mateixa i me'n vaig cap a casa per deixar-me-les a un gerro. Em preparo un altre té, torno a repassar els correus.

Comença a caure la tarda quan em faig la motxilla i torno a sortir al carrer, aquest cop per a anar al gimnàs, una altra rutina que em dona vitalitat i energia positiva. Corro, faig abdominals, estiraments... i me'n vaig a la piscina d'hidromassatge.

Estic sola amb un altre home, que em mira des de l'altra punta de la piscina, jugo a que el miro discretament, i li regalo innocentment unes bones vistes del meu cul quan em giro per que els xorros d'aigua em colpegin el pit i la panxa. Però avui no estic per a homes. Pujo les escales mentre sento la seva mirada clavada sobre el meu cos i me'n vaig directa a la sauna. Els minuts es fan eterns, el meu cos primer s'asseca i després torna a estar tot humit, aguanto fins no poder més i me'n vaig un altre cop a la dutxa. Em sento cansada i feliç.

Ja es de nit i camino cap a casa mentre sento que arriba el fred de l'hivern. Em faig una truita i una amanida i m'assec davant de la televisió a veure capítols de "Anatomía de Grey" (sí, sóc una nyonya!). Els he vist tants cops! Però sempre acaben tocant-me la vena sensible. Apago la televisió i tot es queda a fosques. Miro pel balcó, ja no hi queda ningú al carrer, silenci, algun taxi. Me'n vaig al llit: "Bona nit, Anna".

PD: He decidido escribir parte de mi blog en catalán.

PD2: Espero que us agradi la foto, és nova!